Incident al Balandrau
Potser avui estic una mica "Pepito Grillo" però m'atreveixo a recordar-vos una vegada més allò que tots ja sabem: a la muntanya totes les precaucions son poques!
Sense ser gaire experts, la Mercè i jo ja fa més de quinze anys que anem a la muntanya - normalment sempre ella i jo sols - havent fet cursos d'alpinisme, practicant l'autodetenció, etc, i sempre he pensat que som uns afortunats: mai cap accident ni tan sols a prop de patir-ne cap i això que hem fet més de cinquanta tresmils (algun hivernal), hem fet trek dels Annapurnas, etc.
Doncs bé, això s'acabat i podem dir que hem tingut "SORT"!
El passat dissabte 5 d'Abril vam sortir tots dos de Queralbs a fer el Balandrau. Sortim a les 8:30 direcciĂł Coma de Vaca i a les dues hores de camĂ trobem el desviament que indica "directa al Balandrau". Comencem a pujar amb molta pendent i sobre els 1.800 metres trobem la neu: les restes d'una bona allau; ens posem els grampons i tirem amunt amb precauciĂł amb neu en abundĂ ncia i bones condicions.
Jo estic desentrenat i la pujada la trobo exigent, Ă©s força dret i el piolet es fa imprescindible. Com la Mercè estĂ força mĂ©s entrenada em va agafant distĂ ncia i això no m'agrada, perdo el contacte visual. Quan arribo sobre els 2.400 metres, vaig esforçant-me amb el cap mirant a terra i de cop sento soroll, alço la vista i em trobo a la Mercè rodolant. S'atura just davant meu, en unes pedres. En un instant em dono compte de que estava molt lluny i c'om pot ser que estigui ara davant meu. Miro amunt i veig una traça llarguĂssima...
La miro, estĂ plorant i tota plena de neu. D'immediat miro amunt i m'espanto: veig polaina, bota i grampĂł tot d'una peça, uns metres mĂ©s amunt... sembla un troç de cama!!! torno la vista a la Mercè i li veig el peu descalç, li dic que el mogui i sembla que tot va bĂ©. Ella estĂ magullada, li fa mal tot però sembla que es pot moure. Acte seguit pujo a recuperar el piolet, bota, etc, pensant en sortir d'allĂ . Evaluo la situaciĂł: estem molt amunt i per darrera nostre tot es inclinadĂssim, ha tingut molta sort d'aturar-se a l'Ăşltim replĂ . Penso que aquĂ no pot venir cap helicòpter i que hem de baixar fora de la neu.Potser serĂ millor pujar per baixar per la normal a Coma de Vaca?
Ho faig jo per demanar ajuda des d'allà ? En qualsevol cas decideixo que la he de treure d'aquest terreny. SOn les 14:00, queden moltes hores de llum, calma. Poc a poc s'incorpora, té cops a tot arreu menys al cap (i ho he de dir, anà vam SENSE CASC).
Amb molt de dolor pot caminar i li dic que intentem baixar fins el bosc per facilitar l'eventual rescat. Iniciem el pitjor descens que hem fet mai i no em vull "explayar" més, que això ja sembla una novela: la Mercè va arribar fins el cotxe pel seu propi peu en un calvari de CINC hores amb una cama matxacada a part de cops a l'esquena, braços, etc. Per cert, en tot el dia només vam veure 4 persones i totes al camà del Coma de Vaca.
Total: deu hores seguides caminant, més dues de cotxe fins arribar a urgències de l'Hospital de Mollet a les 9 de la nit i sortir d'allà a les 2:30 de la matinada... GRRRR!!! però aquesta ja és un altre història.
A dia d'avui està a casa amb un edema ossi a la pelvis que provoca un dolor exagerat però amb RES TRENCAT.
"Moraleja": la que vosaltres volgueu... el que no et passa a l'Himalaia et pot passar al costat de casa.
Al moment no va saber què li va passar i jo no ho vaig veure; com és lògic, després ho ha estat recordant i analitzant i resulta que va ensopegar-se ella sola amb la corretja del grampó, que anava massa llarga ...
Perdoneu pel rotllo però he pensat que de tant en tant és bó recordar a tothom que no podem baixar MAI la guà rdia!
PS: La molt valenta diu que a la que es recuperi vol tornar a pujar el Balandrau i veure el lloc de l'accident!